Fa pocs dies es va morir un company de la feina de càncer. Me l'apreciava. Quan em van dir el que havia passat no vaig sentir cap dolor ni cap llàstima i em vaig sorprendre a mi mateixa, no podia expressar res i em semblava egoista i insesible. Hi vaig estar donant moltes voltes però no trobava resposta. Penso en ell cada dia però no sento res.
Avui passant per davant del tanatori, hi passo cada dia tornant de la feina i sempre que hi veig cotxes em senyo i prego perque aquella persona descansi en pau, m'han vingut sensacions que m'han fet veure perque no he pogut sentir cap emoció envers el meu company.
Nosaltres, els pares que hem perdut un fill, hem hagut de baixar al fons de l'infern del dolor, hem patit el major dolor que crec es pot patir i per això, qualsevol fet que pugui passar no ens desperta tanta emoció com la que ja hem patit.
Crec que si que som sensibles i que ens afecten aquestes coses, però nosaltres hem tocat fons i hem pres una actitud de tornar a aprendre a viure amb tot allò que la vida ens ha mostrat.
Dani, penso molt amb tu, descansa en pau
dijous, 27 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Hola Fanny, he hecho el esfuerzo de intentar entender tu texto, en el que expones cómo ante otras pérdidas de personas cercanas a nosotras, nos quedamos casi sin sentimientos. Yo también perdí en junio a mi primera y gran amiga de la infancia y de toda la vida y aunque sentí gran pena, nada comparable a si hubiera sido la primera pérdida de mi vida. Yo también me observaba desde fuera y decía: ostras si no me quedan lágrimas para ella. Eso lo entendemos tu y yo. El dolor más desgarrador es la pérdida de un hijo, innegable, y ahora hasta que sanemos esta herida vamos a estar muy muy endurecidas.
Un besito Fanny.
Y pon el traductor¡¡¡
Hola Fanny,
a mi em passa igual, però si m'ho permets, jo no penso que sigui insensbilitat perquè hem viscut el pitjor dels dolors.
En el meu cas, li he perdut la por a la mort. Si el meu fill també està a l'altra banda, és que ja no sento aquell vertígen i aquella desolació i aquell pa`nic que sentia abans. I amb ells, ha desapargut la desolació i la tristesa. He vist la mort cara a cara, i qualsevol cosa que imagini o cregui, em fa pensar que el meu fill està allà, i per tant, si ell ha passat, tots ho farem amb el mateix coratge i la mateixa dignitat.
Sento empatia, solidaritat i compassió per les seves famílies i molta necessitat de donar suport, d'acompanyar. Però pel difunt, no sé, ho veig com un alliberament, penso que ja està al matiex lloc que els nostres nens.
Fanny, felicitats per aquest post. És d'una franquesa i una valentia admirables.
Publica un comentari a l'entrada