Marc

És que no puc viure perque t'enyoro
i no puc morir-me perquè t'estimo.
J.L.Borges

dimarts, 24 de març de 2009

Il.lusió




Fa molt de temps que penso en tornar a escriure al blog, però se'm fa difícil compartir els meus pensaments i sentiments així de manera oberta. També se'm fa molt difícil viure sense tu Marc, aixecar-me cada dia, plovent, nuvolat o amb un sol blau o un cel radiant i començar a fer les feines de cada dia sense tu. A vegades sembla que arrossegui una xarxa amb pedres perque tot és lent i amb poca il.lusió. Dic poca perque quan s'aixequen la Clàudia i l'Alba amb aquella cara de son i aquell petó de bon dia, somric i em fa il.lusió veure-les felices, que tot els hi surti bé, estimar-les com es mereixen i oferir-lis tot el que pugui donar-lis.
M'encanta veure com riuen i com juguen i penso que ojalà estessis tu Marc i us pugués veure jugant, rient o barallant-vos tots tres.
Es veritat que et tinc en el meu pensament en totes les coses que faig dia a dia, encara que no parli gaire de tu amb la gent perque es violenta una mica. Tampoc en tinc necessitat. tu ja hi ets entre la gent que t'estima, com a casa, que hi ets de forma natural i en els moments del dia que estic sola tu estàs allà, és la meva vida secreta.
L'altre dia la Clàudia em va dir que tenia la sensació que tota la vida és com un somni.

dijous, 27 de novembre de 2008

Pel meu company Dani

Fa pocs dies es va morir un company de la feina de càncer. Me l'apreciava. Quan em van dir el que havia passat no vaig sentir cap dolor ni cap llàstima i em vaig sorprendre a mi mateixa, no podia expressar res i em semblava egoista i insesible. Hi vaig estar donant moltes voltes però no trobava resposta. Penso en ell cada dia però no sento res.
Avui passant per davant del tanatori, hi passo cada dia tornant de la feina i sempre que hi veig cotxes em senyo i prego perque aquella persona descansi en pau, m'han vingut sensacions que m'han fet veure perque no he pogut sentir cap emoció envers el meu company.
Nosaltres, els pares que hem perdut un fill, hem hagut de baixar al fons de l'infern del dolor, hem patit el major dolor que crec es pot patir i per això, qualsevol fet que pugui passar no ens desperta tanta emoció com la que ja hem patit.
Crec que si que som sensibles i que ens afecten aquestes coses, però nosaltres hem tocat fons i hem pres una actitud de tornar a aprendre a viure amb tot allò que la vida ens ha mostrat.
Dani, penso molt amb tu, descansa en pau

diumenge, 16 de novembre de 2008

T'estimo Marc

Avui és 24 de maig. He pres la decisició de canviar. He estat, estic vivint la pèrdua física del meu fill amb molt dolor, tancanme amb mi mateixa i sense voler saber gairebé res de ningú. Però ara crec que això no és bo ni per mi ni per tu Marc. Per respecte a tu no puc viure amb tan dolor. Després de meditar-ho molt he decidit buscar ajuda, ajuda per desbloquejar-me, per expressar el meu profund dolor i poder canalitzar-lo, no que ell s'apoderi de mi, de la meva ment i del meu cos i em paralitzi. Sempre he pensat que qualsevol mort d'un ésser estimat és molt dura, però la diferència que hi ha amb la pèrdua d'un fill, i ho dic des de la meva experiència, és que et morts per dins. Això que dic jo ho visc, realment sento una buidor interior, com si alguna cosa dins meu estés gangrenada. Dos dies abans que el Marc se n'anés em va preguntar "mama que faries si jo em morís abans que tu?" jo li vaig dir que no hi pensés en això treient importància, ell em va parar i em va insistir amb la mateixa pregunta afegint que m'ho preguntava de veritat, jo una mica sorpresa li vaig dir que si ell es morís jo també em moriria perque no podria viure sense ell però vaig afegir "però Marc no et preocupis això no passarà mai, quan jo em morí tu al menys viuràs 30 o 40 anys més sense mi". Ell es va posar a riure i em va dir que m'estimava molt. Tinc molt present aquesta conversa, ... I et vaig dir la veritat Marc, una part molt important de mi se n'ha anat amb tú, i vull viure el que em queda aqui sense resignació, vull fer coses per apropar-me més a tu, per sentir-te amb alegria, per pensar en tu només amb AMOR i sense tan dolor. T'estimo Marc.
Fa dos anys vam anar al Tibidabo, hi haviem anat moltes vegades perque ens vam treure un carnet d'un any. Aquest dia, era l'últim que anàvem doncs ja ens caducava el carnet, ell no hi volia anar, es volia quedar a casa jugant a l'ordinador. El vaig convèncer d'anar-hi i ens ho vam passar molt bé, gairebé no hi havia gent i vam pujar a tot el que voliem molts i molts cops fins que van tancar, als gronxadors, al tren de la bruixa, a l'atalaia, als troncs d'aigua. Ens vam fer un tip de riure.
 

blogger templates | Make Money Online